Per estrenar el febrer vaig anar a passar una estona al zoològic de Barcelona. Els animals engabiats no eren un objectiu atractiu, per tant ja no hi anava, diguem-ne, gaire motivat, però el què m'hi vaig trobar em va fer caure l'ànima als peus.

Al marge del debat que ben segur que es pot tenir de si els zoològics serveixen per alguna cosa o si només són centres de tortura i presons d'animals (a la paret d'un edifici de davant del zoo hi ha una pintada que diu Zoo = Presó), el de Barcelona em va semblar que demanava amb urgència un altre tipus de reflexió. Sobre la seva imatge.

Són unes instal·lacions degradades, que fan tota la sensació d'estar completament descuidades, plenes de pedaços i amb nyaps per tot arreu. Al visitant que no se senti dominat per la curiositat pels animals, a qui hi vagi amb un mínim de recança per la captivitat de les bèsties, prendre consciència de l'entorn asfixiant a on els tenen i per on passeja el colpirà més que el seu pansiment i la falta de vitalitat.

Com a mostra, una imatge de la Dama del Paraigua. Tot i ser descrita com una de les escultures més simbòliques de la ciutat, raja aigua verdosa i lluu un estampat immund.

 

Durant anys i panys hauria jurat que el terme cascada en català era incorrecte de manera que sempre m’hi havia referit com a salt d’aigua, o saltant d’aigua. No sé si és que anava errat o si els canvis que la llengua experimenta contínuament han fet que el què era un barbarisme ara estigui acceptat. En qualsevol cas, es pot dir que a Krimml (Àustria), al Parc Nacional Hohe Tauern, hi ha unes cascades impressionants sense por de dir cap bestiesa.

Les xifres ballen una mica segons a on es consulti la informació. Es tracta d’un conjunt de tres salts amb un desnivell total d’entre tres-cents cinquanta i quatre-cents metres que es poden pujar fàcilment per un caminet que transcorre paral·lel al riu. El primer salt fa uns 140m d’alçada, el segon uns 100m i el tercer uns altres 140m, i es poden contemplar i fotografiar amb comoditat gràcies als diversos miradors que es troben al llarg del camí. Això sí, en temps de molt de cabal d’aigua segurament caldrà fer-ho des d’una certa distància.

 

Simplement tenia la càmera a mà quan vaig veure uns dibuixos que es projectaven a les parets. Vaig fer-los algunes fotografies i després vaig canviar de punt de vista per centrar-me en el seu origen, uns llums elaborats artesanalment a partir d’unes fines làmines de ferro perforades. Decoren quan estan apagats i il·luminen i creen ambient quan s’encenen.

 

El Pont de Carles, de Praga, fou encarregat per Carles IV a mitjan segle XIV per substituir el pont de Judit, que es va emportar una riuada. És el pont més antic de la ciutat i el segon més vell de la República Txeca.

La fotografia està feta des de la riba del barri de Malá Strana. La torre que s’hi veu més a l’esquerra és, doncs, la porta que dóna accés a la ciutat vella, i la de més al fons, la torre de l’aigua.