Tot s’ha de provar. O quasi. Bé, moltes coses sí. Algunes, si més no. Almenys aquelles que ens provoquen cert neguit, o una mínima inquietud. Per això un bon dia, fent valer aquell recurs, aquella frase feta que resulta tant carregosa en els discursos polítics, vaig decidir “sumar”. Sumar per fer més i millor. Sumar flaixos per aprendre a il·luminar un objecte en un estudi.

Tenia un flaix històric, un de modern, de l’era digital, i el flaix de la càmera, de manera que jugant amb diverses posicions i intensitats de llum, amb reflectors i difusors, i amb tota mena d’objectes com a subjecte fotogràfic, vaig dedicar-me a descobrir les bondats de la bona il·luminació i fins a quin punt es pot arribar a controlar el resultat d’una imatge si es té la capacitat, no només captar la llum sinó, fins i tot, de dominar-la.

He triat la foto basant-me en la simpatia del personatge més que no pas en el joc de llums i ombres. De totes les proves en van sortir una gran diversitat d’opcions. En aquest cas hi havia un flaix a l’esquerra, disparat des de darrere, a la mateixa alçada del ninot; un altre al davant, a la dreta, un pèl alçat, amb poca intensitat, i el de la càmera, amb un difusor que pràcticament l’anul·lava.

 

Aquest cop la foto reflecteix ben poc del paisatge a on es va fer. No és res estrany, des de sempre, i no només des de la irrupció de "l'era digital", la manipulació de la imatge ha estat una pràctica habitual. Ara potser hi estem més avesats perquè forma part de la nostra quotidianitat. En certa manera ja no esperem que allò que veiem sigui una fidel representació de la realitat. Bona part dels milers d'imatges que cada dia fem, veiem i compartim passen per tractaments automàtics que les transformen per integrar-les a l'estètica de moda de cada moment, i per això ja no ens sorprèn que la fotografia mostri coses, llums i colors, que sabem que no són veritat.

En aquest cas, tot i que l'efecte final m'agrada, no hi ha processos digitals pel mig.

Eren les últimes hores d'un dia clar i calorós, amb una visibilitat excel·lent que convertia el Desert del Namib en un panorama infinit, corprenedor. D'un color roig intens, amb les seves formes ondulades, les dunes s'estenien més enllà del què era possible percebre. Per molt que s'enlairés l'avioneta l'horitzó romania pràcticament invariable, només trencat breument, en un sol punt, per una petita cadena muntanyosa. A sota es podien veure els detalls de restes vegetals de formes circulars, el congost d'un riu assecat, o petites clarianes de sorra plana entre els pendents de les dunes del voltant. Mirant endavant, en canvi, tot era un enorme mantell vermell ple d'arrugues.

Això que jo veia és el què hauria volgut fotografiar. Vaig posar la càmera ben a prop del vidre per evitar reflexos i vaig anar fent procurant esquivar els efectes del tremolor del motor i el vaivé que l'avioneta feia a causa del vent i pels canvis de direcció.

Afortunadament les vibracions les vaig poder evitar, majoritàriament, però no havia comptat amb l'efecte de filtre que exercien els vidres que em quedaven just davant de l'objectiu. Si els canvis de color es podien veure a través del visor no me'n vaig adonar, i per això va ser una gran sorpresa quan, en descarregar les targetes de memòria, un cop a casa, en fer el primer cop d'ull a les imatges amb una pantalla gran, vaig trobar-me amb un paisatge ben diferent del que tenia en el meu record.

Un paisatge que sembla d'un altre planeta. I jo que diria que sempre m'he mantingut de peus a terra.

 

En veure aquesta foto hom pot suposar, amb tota la raó, que la seva realització no pot amagar de cap manera la més mínima dificultat. Ni l'enquadrament, ni la composició, no tenen secret. Però... i el subjecte? Un ascensor que simplement puja i baixa, a la Tour Eiffel... Ha de ser fàcil de caçar-lo exactament allà a on es vol, oi? Han de passar ascensors per parar un tren i s'han de poder tenir tantes oportunitats que tothom, en un moment o altre, encertaria.

Doncs jo també ho vaig pensar. Però no!

El dia abans d'anar-hi vaig intentar rumiar quina foto podria fer. Tenint previst anar al monument parisenc per excel·lència vaig voler pensar quina foto podria fer-li més enllà d'intentar posar-la, més o menys recta i centrada, en una imatge vertical amb el verd del Champ de Mars a sota, o sigui que vaig decidir que intentaria captar un dels ascensors enfilant-se entre la ferralla, exactament la foto que he posat a sobre d'aquestes línies. Havia de ser senzill fer-la. Només em mancava per aclarir si la faria amb pluja, amb boira, amb el cel núvol o bé amb sol. Excepte la tercera, totes les opcions em semblaven bones, tot i que la versió assolellada tenia pinta de fantasia veient el temps que feia els dies anteriors.

Vaig arribar al Champ de Mars pel costat sud, i em vaig anar apropant a la torre buscant la distància des d'on podria captar la imatge que volia. Malauradament no tinc un tele gaire potent i em vaig haver d'acostar un pèl massa; massa perquè des d'on em vaig situar, malgrat que encara no aconseguia l'enquadrament desitjat (vaig haver de retallar uns centímetres la foto per cada costat en el revelat) perjudicava l'angle de visió.

Fos com fos, un cop escollit el lloc només quedava veure passar els ascensors i esperar tenir prou habilitat per "aturar-los" allà a on els volia.

Palplantat al mig del passeig, amb la càmera a punt, la gent passant, els venedors ambulants oferint-me torretes de totes les mides i colors... i allà no hi passava ni un ascensor. Corrien els minuts, i els quarts d'hora, i no pujava ni baixava res, només els meus braços, de tant en tant, per preparar la foto i per descansar alguna estona. Si estava oberta al públic, i la Tour Eiffel és un dels monuments més visitats de França, és normal creure que el moviment dels elevadors serà més o menys constant, oi? Doncs aquesta foto la podria titular tranquil·lament El doble miracle, perquè va sortir el sol, que després ja no es va tornar a veure més, i perquè vaig poder captar l'únic ascensor que va pujar pel pilar est de la Tour Eiffel el migdia d'un diumenge qualsevol.