Aquest cop la foto reflecteix ben poc del paisatge a on es va fer. No és res estrany, des de sempre, i no només des de la irrupció de "l'era digital", la manipulació de la imatge ha estat una pràctica habitual. Ara potser hi estem més avesats perquè forma part de la nostra quotidianitat. En certa manera ja no esperem que allò que veiem sigui una fidel representació de la realitat. Bona part dels milers d'imatges que cada dia fem, veiem i compartim passen per tractaments automàtics que les transformen per integrar-les a l'estètica de moda de cada moment, i per això ja no ens sorprèn que la fotografia mostri coses, llums i colors, que sabem que no són veritat.

En aquest cas, tot i que l'efecte final m'agrada, no hi ha processos digitals pel mig.

Eren les últimes hores d'un dia clar i calorós, amb una visibilitat excel·lent que convertia el Desert del Namib en un panorama infinit, corprenedor. D'un color roig intens, amb les seves formes ondulades, les dunes s'estenien més enllà del què era possible percebre. Per molt que s'enlairés l'avioneta l'horitzó romania pràcticament invariable, només trencat breument, en un sol punt, per una petita cadena muntanyosa. A sota es podien veure els detalls de restes vegetals de formes circulars, el congost d'un riu assecat, o petites clarianes de sorra plana entre els pendents de les dunes del voltant. Mirant endavant, en canvi, tot era un enorme mantell vermell ple d'arrugues.

Això que jo veia és el què hauria volgut fotografiar. Vaig posar la càmera ben a prop del vidre per evitar reflexos i vaig anar fent procurant esquivar els efectes del tremolor del motor i el vaivé que l'avioneta feia a causa del vent i pels canvis de direcció.

Afortunadament les vibracions les vaig poder evitar, majoritàriament, però no havia comptat amb l'efecte de filtre que exercien els vidres que em quedaven just davant de l'objectiu. Si els canvis de color es podien veure a través del visor no me'n vaig adonar, i per això va ser una gran sorpresa quan, en descarregar les targetes de memòria, un cop a casa, en fer el primer cop d'ull a les imatges amb una pantalla gran, vaig trobar-me amb un paisatge ben diferent del que tenia en el meu record.

Un paisatge que sembla d'un altre planeta. I jo que diria que sempre m'he mantingut de peus a terra.

 

En veure aquesta foto hom pot suposar, amb tota la raó, que la seva realització no pot amagar de cap manera la més mínima dificultat. Ni l'enquadrament, ni la composició, no tenen secret. Però... i el subjecte? Un ascensor que simplement puja i baixa, a la Tour Eiffel... Ha de ser fàcil de caçar-lo exactament allà a on es vol, oi? Han de passar ascensors per parar un tren i s'han de poder tenir tantes oportunitats que tothom, en un moment o altre, encertaria.

Doncs jo també ho vaig pensar. Però no!

El dia abans d'anar-hi vaig intentar rumiar quina foto podria fer. Tenint previst anar al monument parisenc per excel·lència vaig voler pensar quina foto podria fer-li més enllà d'intentar posar-la, més o menys recta i centrada, en una imatge vertical amb el verd del Champ de Mars a sota, o sigui que vaig decidir que intentaria captar un dels ascensors enfilant-se entre la ferralla, exactament la foto que he posat a sobre d'aquestes línies. Havia de ser senzill fer-la. Només em mancava per aclarir si la faria amb pluja, amb boira, amb el cel núvol o bé amb sol. Excepte la tercera, totes les opcions em semblaven bones, tot i que la versió assolellada tenia pinta de fantasia veient el temps que feia els dies anteriors.

Vaig arribar al Champ de Mars pel costat sud, i em vaig anar apropant a la torre buscant la distància des d'on podria captar la imatge que volia. Malauradament no tinc un tele gaire potent i em vaig haver d'acostar un pèl massa; massa perquè des d'on em vaig situar, malgrat que encara no aconseguia l'enquadrament desitjat (vaig haver de retallar uns centímetres la foto per cada costat en el revelat) perjudicava l'angle de visió.

Fos com fos, un cop escollit el lloc només quedava veure passar els ascensors i esperar tenir prou habilitat per "aturar-los" allà a on els volia.

Palplantat al mig del passeig, amb la càmera a punt, la gent passant, els venedors ambulants oferint-me torretes de totes les mides i colors... i allà no hi passava ni un ascensor. Corrien els minuts, i els quarts d'hora, i no pujava ni baixava res, només els meus braços, de tant en tant, per preparar la foto i per descansar alguna estona. Si estava oberta al públic, i la Tour Eiffel és un dels monuments més visitats de França, és normal creure que el moviment dels elevadors serà més o menys constant, oi? Doncs aquesta foto la podria titular tranquil·lament El doble miracle, perquè va sortir el sol, que després ja no es va tornar a veure més, i perquè vaig poder captar l'únic ascensor que va pujar pel pilar est de la Tour Eiffel el migdia d'un diumenge qualsevol.

 

El mèrit d'aquesta fotografia, si en té cap, el motiu pel qual he considerat posar-la com a destacada, que li mereixerà el dret d'estar durant un mes ocupant la portada del web i tenir per sempre més un lloc a la galeria d'imatges destacades (fins que el lloc torni a canviar o s'extingeixi), no és altre que l'haver-se guanyat també un espai en el meu record.

Sí, serà pel temps, serà perquè han arribat la tardor i la pluja, i el fred, però el fet és que ha estat una feblesa sentimental la que ha forçat l'elecció d'aquesta barana verda i enteranyinada del Gran Saló del Palau Nacional de Montjuïc, actual seu del MNAC.

Es tracta d'una de les meves primeres fotografies en format digital, i recordo la satisfacció de veure per la pantalla el resultat de la presa després de disparar. Amb un cos digital penjat del coll, amb l'objectiu d'una càmera de rodet comprada de segona mà, deambulava mirant enlaire fins que des d'un costat del saló vaig veure aquest tros de barana i vaig pensar en fer la foto. Vaig creuar-lo tot sencer buscant el punt des d'on enquadrar, vaig preparar-me, i vaig disparar. Després de mirar la pantalla (res a veure amb les pantalles actuals) simplement vaig apagar la càmera satisfet.

Només una foto. Ni tan sols se'm va acudir repetir-la "per si un cas", o buscar un angle diferent, una altra perspectiva. Encara amb la precaució conservadora de disparar amb carret de diapositives, i havent pogut veure el resultat immediatament, per què fer-ne cap altra?