Intentant recordar un recorregut que fa molts anys vaig fer amb bicicleta, seguint pistes i camins vaig acabar en un cul de sac, però abans de fer mitja volta i tornar sobre els meus passos, o millor dit, sobre les meves roderes, vaig desenfundar la càmera per fer quatre fotos del camp que em barrava el pas. 

 

 

Aquest mes arriba l'estiu, i la Revetlla de Sant Joan!

 

Era aclaparador l’entusiasme que transmetien els vetnamites quan, en arribar a la ciutat de Hoi An (al centre del Vietnam), m’explicaven la sort que havia tingut. No acabava d’entendre ben bé què volien dir-me però em quedava més o menys clar que una afortunada coincidència em permetria conèixer algun esdeveniment extraordinari que tindria lloc a la ciutat durant la meva visita.

Això era tard a la nit de manera que l’únic que podia fer era intentar sopar alguna cosa, a una hora intempestiva pels costums locals, i anar-me’n a dormir tot esperant que l’endemà podria acabar de treure el trellat d’aquell misteri.

En comparació amb altres parts del país, Hoi An, gràcies a la brillant idea de protegir del trànsit rodat el centre històric, es presentava com una petita illa d’ordre enmig del caos general. No és que tot fos calma i tranquil·litat, el bullici pels carrers, i molt especialment al voltant del mercat, era notable, però el fet de no haver de centrar tots els sentits en l’únic objectiu d’esquivar els cotxes i motocicletes per no morir atropellat ja permetia cert relaxament i donava la oportunitat de gaudir del llegat esplendorós que la ciutat conservava del seu passat comercial, una herència que el 1999 li va servir per rebre el títol cada vegada més comú de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Sota un sol implacable i una calor sufocant el dia va anar transcorrent sense indicis que hagués de passar res excepcional. Les antigues assemblees de la colònia xinesa, el pont cobert japonès, o les velles cases tradicionals no donaven pistes de cap mena. L’activitat al carrer semblava l’habitual en un enclavament turístic com aquell.

Va ser havent dinat que tot va canviar. Potser perquè s’acostava l’hora i ja no es podia amagar més, o perquè a poc a poc el sol semblava perdre força, de mica en mica tot va començar a tenyir-se de festa. Els carrers es van anar omplint de gent i l’animació augmentava a marxes forçades, cridant-me molt especialment l’atenció la quantitat ingent de fotògrafs amb pinta de professionals que buscaven reservar-se un espai privilegiat a la riba del riu Thu Bon i damunt del pont que el creua. Estava clar que esperaven alguna cosa, i l’aparició de desenes de parades d’espelmes per tot arreu donaven les primeres pistes.

De lluny va arribar la remor d’una música i el soroll d’un espectacle. Segurament a no massa distància hi havia un gran escenari, i en la direcció d’on provenia el so desfilaven grups d’escolars i famílies que tenien tot l'aspecte d’haver-se vestit per a la ocasió.

En una estona, en el temps que va trigar el sol a pondre’s, el riu va omplir-se d’espelmes navegant aigües avall, a les seves ribes hi van créixer tot de llocs de menjar ambulants, els fanals de paper van farcir-ho tot de color i la gent, engrescada, va omplir l’ambient de festa. La ciutat havia mudat en una celebració, el festival de la Lluna Plena.

Tot el procés va ser ben sorprenent, i més encara perquè durant la preparació del viatge enlloc no havia trobat cap referència a aquesta festivitat. A la tornada, un cop a casa, buscant més informació ja vaig trobar-ne més dades com ara que es repeteix amb cada lluna plena i que les espelmes serveixen per demanar desitjos a la gent que les encén i les deixa flotant al riu.

La particularitat d’aquella nit però, allò que motivava l’excitació amb què van parlar-me’n en arribar a la ciutat, era que aquella lluna plena seria, en realitat, una Lluna Blava, la segona lluna plena que tindria lloc dins d’un mateix mes.

L’endemà tota la premsa se’n feia ressò.

 

Una flor no fa estiu. Ni tampoc fa paisatge, ho puc ben assegurar. Aquesta vegada poso una imatge recent, acabadeta de fer. Perquè és una flor i perquè acaba de començar la primavera, però no és exactament el què esperava trobar quan vaig agafar el cotxe i vaig anar-me'n cap a les terres de Lleida, a la zona d'Aitona, animat per la campanya apareguda a diversos mitjans que explicava que volen intentar treure un profit turístic a les explotacions agrícoles d'arbres fruiters a l'estil de com al Japó gaudeixen del 'Sakura', la floració dels cirerers, que celebren com una festa de benvinguda a la primavera.

Ara bé, així com al Japó fins i tot hi ha aplicacions informàtiques que permeten fer un seguiment d'aquest fenomen natural per poder-lo contemplar en tot el seu esplendor en el moment oportú, aquí em vaig deixar endur per l'entusiasme que desprenien les campanyes de divulgació, amb la qual cosa així que vaig tenir un dia lliure vaig fer una escapada sense tenir ni idea de què m'hi esperava.

Confiava en trobar un paisatge que mostrés immenses estores de colors vius formades per rengleres d'arbres ben distribuïdes resseguint les ondulacions del terreny. I en comptes d'això, tot eren branques pràcticament nues i aires quasi de tardor, amb el marró dels troncs fonent-se amb els tons foscos de la terra.

La flor de la imatge, centrada i sola al mig de la foto, és la mostra, l'exemple, la metàfora, d'allò amb què vaig topar-me. Una flor enmig del no-res, acompanyada, com a molt, d'algun brot verd i alguna poncella atrevida, que semblava voler dir: "Paciència, i agafeu-vos fort, que l'espectacle és a punt de començar!".

 

Tot s’ha de provar. O quasi. Bé, moltes coses sí. Algunes, si més no. Almenys aquelles que ens provoquen cert neguit, o una mínima inquietud. Per això un bon dia, fent valer aquell recurs, aquella frase feta que resulta tant carregosa en els discursos polítics, vaig decidir “sumar”. Sumar per fer més i millor. Sumar flaixos per aprendre a il·luminar un objecte en un estudi.

Tenia un flaix històric, un de modern, de l’era digital, i el flaix de la càmera, de manera que jugant amb diverses posicions i intensitats de llum, amb reflectors i difusors, i amb tota mena d’objectes com a subjecte fotogràfic, vaig dedicar-me a descobrir les bondats de la bona il·luminació i fins a quin punt es pot arribar a controlar el resultat d’una imatge si es té la capacitat, no només captar la llum sinó, fins i tot, de dominar-la.

He triat la foto basant-me en la simpatia del personatge més que no pas en el joc de llums i ombres. De totes les proves en van sortir una gran diversitat d’opcions. En aquest cas hi havia un flaix a l’esquerra, disparat des de darrere, a la mateixa alçada del ninot; un altre al davant, a la dreta, un pèl alçat, amb poca intensitat, i el de la càmera, amb un difusor que pràcticament l’anul·lava.