M’han deixat a l’estacada. Un canvi informàtic m’ha impedit tornar a instal·lar el programa de revelat que utilitzava, i com que ja no puc recuperar-lo he hagut de buscar-ne un altre.

És ben diferent i la imatge d’aquest mes és tot just una de les primeres proves que he fet. Potser, ara sí, tocarà fer un curs de revelat digital, però de moment vaig agafant fotos “antigues” i consultant algunes coses per internet per anar coneixent la nova eina.

Aquesta foto del desert del Sàhara m’ha servit per provar com treballa el programa amb les ombres, i per veure com se'n surt a l'hora de corregir les molestes taques que la pols del desert en el sensor havia deixat en el blau del cel.

 

La faluca és una barca tradicional de pescadors molt característica -no pas exclusiva- del Nil, on va ser utilitzada fins que l'aparició de les barques de motor van deixar-les per a un ús pràcticament restringit al turisme.

Sobretot a Luxor i a Assuan les lloguen per hores per poder fer una volta per les aigües tranquil·les del riu o del llac Nasser i gaudir de les vistes privilegiades que navegant es poden tenir del Temple de Luxor o l'illa elefantina, encara que també hi ha qui les utilitza per fer travesses més llargues, per donar un aire diferent als seus viatges pel Nil.

És habitual trobar que es parli de la faluca com d'una barca de vela llatina, totalment triangular, però veritablement, i això es pot apreciar bé a la imatge, la vela té una forma trapezoïdal.

De la mateixa manera que les cites d’Oscar Wilde semblen no tenir fi, les obres atribuïdes a Leonardo da Vinci són infinites.

Sense que hagi trobat enlloc que se'n tingui la certesa, el disseny d'aquesta escala helicoïdal del Castell de Chambord s’atribueix, també, al geni italià.

L’any 1516, convertit en el seu mecenes, Francesc I el va convidar a França i li cedí el Chateau du Clos Lucé, a Amboise, per viure-hi (i a on va morir). Tres anys després es va iniciar la construcció de Chambord i la presència de Leonardo da Vinci a França a la mateixa època ha fet que se’l relacioni amb el disseny del castell, molt especialment amb l’escala de doble hèlix que en domina el cos central, malgrat que no n’hi ha cap certesa i que és conegut que el disseny original duia la firma de Domenico da Cortona.

 

És temps de verema. Després toca premsar i a fermentar.

Per fer una copa, doncs, cal paciència, potser per això al castell de Montsonís hi han posat unes cadires, per fer més suportable l'espera. 

 

Fa molt de temps en un rampell vaig escapar-me fins al Castell de Salses a fer-hi una visita. En la meva memòria sempre l'he recordat com una construcció monumental que, tot i que em va agradar molt, es trobava en un estat deplorable.

Seguint un mapa de carreteres hi vaig arribar sense problemes tot i no trobar pràcticament ni un indicador que hi portés. L'accés era curiós perquè just abans d'entrar als terrenys del castell havies de creuar la via del tren per un pas a nivell força tronat, i un cop a dins tot estava com el pas dels anys ho havia volgut deixar per a la posteritat. Cobraven entrada i es podia fer una visita guiada però no es pot dir que estigués massa preparat per al turisme.

Hi he tornat recentment i tot ha estat molt diferent. Essencialment l'edifici és el mateix, és clar, però s'han restaurat els detalls que feien que es veiés abandonat, el pas a nivell per creuar la via que separa el castell del poble s'ha convertit en un pas soterrat, el camí s'ha asfaltat, i la senyora en un tamburet que venia les entrades s'ha convertit en tota una sala amb un taulell de recepció, botiga, i un petit espai amb taules, cadires i màquines de cafè i refrescos.

Ara a dins tot es veu molt més arreglat, no pas modificat, però sí que és evident una tasca de manteniment que abans, si es feia, no quedava tant clara.

Construïda per ordre de Ferran el Catòlic entre el 1497 i el 1505 per controlar la frontera amb França, la fortalesa es mantingué activa fins el 1659 quan, amb la signatura del Tractat dels Pirineus i el trasllat de la frontera cap al sud, amb el Rosselló a mans franceses, la seva ubicació deixà de ser estatègica i perdé tota la seva funcionalitat.

Amb etapes d'abandonament i moments d'aprofitament com a presó o polvorí des de fa una mica més d'un segle té la categoria de monument històric.

A tall d'apunt només afegeixo que si s'hi vol fer una ullada ni tant sols cal anar-hi expressament. Si hom va cap a França des del sud per l'autopista A9 hi ha la opció de fer una parada a l'Aire de Repos du Chateau de Salses. D'allà mateix en surt un caminet que porta ben bé fins a l'entrada del castell, que queda a uns tres-cents metres.