El mèrit d'aquesta fotografia, si en té cap, el motiu pel qual he considerat posar-la com a destacada, que li mereixerà el dret d'estar durant un mes ocupant la portada del web i tenir per sempre més un lloc a la galeria d'imatges destacades (fins que el lloc torni a canviar o s'extingeixi), no és altre que l'haver-se guanyat també un espai en el meu record.

Sí, serà pel temps, serà perquè han arribat la tardor i la pluja, i el fred, però el fet és que ha estat una feblesa sentimental la que ha forçat l'elecció d'aquesta barana verda i enteranyinada del Gran Saló del Palau Nacional de Montjuïc, actual seu del MNAC.

Es tracta d'una de les meves primeres fotografies en format digital, i recordo la satisfacció de veure per la pantalla el resultat de la presa després de disparar. Amb un cos digital penjat del coll, amb l'objectiu d'una càmera de rodet comprada de segona mà, deambulava mirant enlaire fins que des d'un costat del saló vaig veure aquest tros de barana i vaig pensar en fer la foto. Vaig creuar-lo tot sencer buscant el punt des d'on enquadrar, vaig preparar-me, i vaig disparar. Després de mirar la pantalla (res a veure amb les pantalles actuals) simplement vaig apagar la càmera satisfet.

Només una foto. Ni tan sols se'm va acudir repetir-la "per si un cas", o buscar un angle diferent, una altra perspectiva. Encara amb la precaució conservadora de disparar amb carret de diapositives, i havent pogut veure el resultat immediatament, per què fer-ne cap altra?

 

Aquest mes la cosa va de paisatge. Les restes de neu de la imatge són només un petit testimoni, una mostra, del què més endavant seria una bona capa de neu i gel que bloquejaria completament el pas per la ruta prevista. Neu i gel que, per les dates que eren, ja no esperava trobar, però va ser un hivern llarg, o una primavera feble que no ho havia deixat tot prou a punt perquè l'estiu pogués acabar la feina a temps.

Va tocar un canvi de plans, i aquesta fotografia de l'estany de Baborte és fruit de l'estona de repòs i de reflexió que va caldre per redefinir l'estratègia a seguir per aquell cap de setmana, que va continuar amb un descens tranquil i una sucada de peus al riu, ja al fons de la vall.

 

Probablement Chichén Itzá fou la ciutat més preeminent dels períodes clàssic i post-clàssic de la cultura maia, i dins del vast territori que ocupen les seves restes hi podem trobar la piràmide de Kukulcán, la més emblemàtica de tot el seu llegat. Cada any és visitada per més d'un milió de turistes, especialment en els equinoccis de primavera i de tardor, quan Kukulcán baixa de la piràmide en forma de serp, la qual cosa fa especialment complicat poder-la fotografiar amb una mica de calma i tranquil·litat.

A més, vaig arribar a Chichén Itzá força tard després d’un dia marcat per un infortuni que em va passar precisament intentant aconseguir una altra foto (que vaig fer i de la qual estic força content, tot s'ha de dir), i vaig haver d'afanyar-me a recórrer tota, o part, de la zona arqueològica abans no me'n fessin fora. L'observatori, el castillo, el cenote sagrat... Sense córrer però amb pas molt ràpid vaig anar d'un costat a l'altre deixant de fer algunes fotos per poder contemplar de la millor manera tot aquell vast testimoni d'un passat extraordinari.

Per això he destacat aquesta foto. Quan la miro tinc la sensació que transmet certa calma al mateix temps que mostra la grandesa de la cultura maia, i em fa pensar, per contrast, en el dia que la vaig fer, amb les presses, la gent, i la dificultat afegida que als peus de la piràmide hi estaven ultimant els preparatius, l'escenari, per a la celebració d'un concert de la Sarah Brightman que tindria lloc aquella mateixa nit.