Anant a treballar el migdia d'un calorós dia de juliol vaig trobar-me que, en un parterre a la porta, una solitària flor d'espígol destacava enmig d'una munió de plantes moribundes, torturades pel sol.

Per alguna raó que no recordo duia la meva primera càmera digital i vaig decidir fer-li una foto. Una de sola. En jpg. Juraria que aleshores amb prou feines sabia què era el RAW, i d'edició digital en coneixia encara menys que ara.

Vaig poder comprar aquella màquina gràcies a un bitllet de cinc-cents euros que vaig trobar-me al mig del carrer. No n'havia vist mai cap i val a dir que ni tan sols vaig creure que fos real. El vaig agafar de terra, el vaig mirar de reüll sense parar-hi massa atenció, el vaig arrugar, vaig estirar el braç per llençar-lo a una paperera que tenia a prop i, a l'últim moment, en comptes de llençar-lo el vaig guardar dins una carpeta. Ja no hi vaig pensar més.

Dies després va reaparèixer mentre buscava uns paper. Aleshores em vaig adonar que era un bitllet de veritat. La prova de foc, per assegurar-me'n, la vaig fer anant al banc a ingressar-lo al meu compte. El van passar per la maquineta per comprovar que era vàlid i el van acceptar sense problemes. I pensar que vaig estar a punt de llençar-lo a la paperera.

 

Simplement tenia la càmera a mà quan vaig veure uns dibuixos que es projectaven a les parets. Vaig fer-los algunes fotografies i després vaig canviar de punt de vista per centrar-me en el seu origen, uns llums elaborats artesanalment a partir d’unes fines làmines de ferro perforades. Decoren quan estan apagats i il·luminen i creen ambient quan s’encenen.