Era aclaparador l’entusiasme que transmetien els vetnamites quan, en arribar a la ciutat de Hoi An (al centre del Vietnam), m’explicaven la sort que havia tingut. No acabava d’entendre ben bé què volien dir-me però em quedava més o menys clar que una afortunada coincidència em permetria conèixer algun esdeveniment extraordinari que tindria lloc a la ciutat durant la meva visita.

Això era tard a la nit de manera que l’únic que podia fer era intentar sopar alguna cosa, a una hora intempestiva pels costums locals, i anar-me’n a dormir tot esperant que l’endemà podria acabar de treure el trellat d’aquell misteri.

En comparació amb altres parts del país, Hoi An, gràcies a la brillant idea de protegir del trànsit rodat el centre històric, es presentava com una petita illa d’ordre enmig del caos general. No és que tot fos calma i tranquil·litat, el bullici pels carrers, i molt especialment al voltant del mercat, era notable, però el fet de no haver de centrar tots els sentits en l’únic objectiu d’esquivar els cotxes i motocicletes per no morir atropellat ja permetia cert relaxament i donava la oportunitat de gaudir del llegat esplendorós que la ciutat conservava del seu passat comercial, una herència que el 1999 li va servir per rebre el títol cada vegada més comú de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Sota un sol implacable i una calor sufocant el dia va anar transcorrent sense indicis que hagués de passar res excepcional. Les antigues assemblees de la colònia xinesa, el pont cobert japonès, o les velles cases tradicionals no donaven pistes de cap mena. L’activitat al carrer semblava l’habitual en un enclavament turístic com aquell.

Va ser havent dinat que tot va canviar. Potser perquè s’acostava l’hora i ja no es podia amagar més, o perquè a poc a poc el sol semblava perdre força, de mica en mica tot va començar a tenyir-se de festa. Els carrers es van anar omplint de gent i l’animació augmentava a marxes forçades, cridant-me molt especialment l’atenció la quantitat ingent de fotògrafs amb pinta de professionals que buscaven reservar-se un espai privilegiat a la riba del riu Thu Bon i damunt del pont que el creua. Estava clar que esperaven alguna cosa, i l’aparició de desenes de parades d’espelmes per tot arreu donaven les primeres pistes.

De lluny va arribar la remor d’una música i el soroll d’un espectacle. Segurament a no massa distància hi havia un gran escenari, i en la direcció d’on provenia el so desfilaven grups d’escolars i famílies que tenien tot l'aspecte d’haver-se vestit per a la ocasió.

En una estona, en el temps que va trigar el sol a pondre’s, el riu va omplir-se d’espelmes navegant aigües avall, a les seves ribes hi van créixer tot de llocs de menjar ambulants, els fanals de paper van farcir-ho tot de color i la gent, engrescada, va omplir l’ambient de festa. La ciutat havia mudat en una celebració, el festival de la Lluna Plena.

Tot el procés va ser ben sorprenent, i més encara perquè durant la preparació del viatge enlloc no havia trobat cap referència a aquesta festivitat. A la tornada, un cop a casa, buscant més informació ja vaig trobar-ne més dades com ara que es repeteix amb cada lluna plena i que les espelmes serveixen per demanar desitjos a la gent que les encén i les deixa flotant al riu.

La particularitat d’aquella nit però, allò que motivava l’excitació amb què van parlar-me’n en arribar a la ciutat, era que aquella lluna plena seria, en realitat, una Lluna Blava, la segona lluna plena que tindria lloc dins d’un mateix mes.

L’endemà tota la premsa se’n feia ressò.

 

Una flor no fa estiu. Ni tampoc fa paisatge, ho puc ben assegurar. Aquesta vegada poso una imatge recent, acabadeta de fer. Perquè és una flor i perquè acaba de començar la primavera, però no és exactament el què esperava trobar quan vaig agafar el cotxe i vaig anar-me'n cap a les terres de Lleida, a la zona d'Aitona, animat per la campanya apareguda a diversos mitjans que explicava que volen intentar treure un profit turístic a les explotacions agrícoles d'arbres fruiters a l'estil de com al Japó gaudeixen del 'Sakura', la floració dels cirerers, que celebren com una festa de benvinguda a la primavera.

Ara bé, així com al Japó fins i tot hi ha aplicacions informàtiques que permeten fer un seguiment d'aquest fenomen natural per poder-lo contemplar en tot el seu esplendor en el moment oportú, aquí em vaig deixar endur per l'entusiasme que desprenien les campanyes de divulgació, amb la qual cosa així que vaig tenir un dia lliure vaig fer una escapada sense tenir ni idea de què m'hi esperava.

Confiava en trobar un paisatge que mostrés immenses estores de colors vius formades per rengleres d'arbres ben distribuïdes resseguint les ondulacions del terreny. I en comptes d'això, tot eren branques pràcticament nues i aires quasi de tardor, amb el marró dels troncs fonent-se amb els tons foscos de la terra.

La flor de la imatge, centrada i sola al mig de la foto, és la mostra, l'exemple, la metàfora, d'allò amb què vaig topar-me. Una flor enmig del no-res, acompanyada, com a molt, d'algun brot verd i alguna poncella atrevida, que semblava voler dir: "Paciència, i agafeu-vos fort, que l'espectacle és a punt de començar!".

 

Tot s’ha de provar. O quasi. Bé, moltes coses sí. Algunes, si més no. Almenys aquelles que ens provoquen cert neguit, o una mínima inquietud. Per això un bon dia, fent valer aquell recurs, aquella frase feta que resulta tant carregosa en els discursos polítics, vaig decidir “sumar”. Sumar per fer més i millor. Sumar flaixos per aprendre a il·luminar un objecte en un estudi.

Tenia un flaix històric, un de modern, de l’era digital, i el flaix de la càmera, de manera que jugant amb diverses posicions i intensitats de llum, amb reflectors i difusors, i amb tota mena d’objectes com a subjecte fotogràfic, vaig dedicar-me a descobrir les bondats de la bona il·luminació i fins a quin punt es pot arribar a controlar el resultat d’una imatge si es té la capacitat, no només captar la llum sinó, fins i tot, de dominar-la.

He triat la foto basant-me en la simpatia del personatge més que no pas en el joc de llums i ombres. De totes les proves en van sortir una gran diversitat d’opcions. En aquest cas hi havia un flaix a l’esquerra, disparat des de darrere, a la mateixa alçada del ninot; un altre al davant, a la dreta, un pèl alçat, amb poca intensitat, i el de la càmera, amb un difusor que pràcticament l’anul·lava.

 

Aquest cop la foto reflecteix ben poc del paisatge a on es va fer. No és res estrany, des de sempre, i no només des de la irrupció de "l'era digital", la manipulació de la imatge ha estat una pràctica habitual. Ara potser hi estem més avesats perquè forma part de la nostra quotidianitat. En certa manera ja no esperem que allò que veiem sigui una fidel representació de la realitat. Bona part dels milers d'imatges que cada dia fem, veiem i compartim passen per tractaments automàtics que les transformen per integrar-les a l'estètica de moda de cada moment, i per això ja no ens sorprèn que la fotografia mostri coses, llums i colors, que sabem que no són veritat.

En aquest cas, tot i que l'efecte final m'agrada, no hi ha processos digitals pel mig.

Eren les últimes hores d'un dia clar i calorós, amb una visibilitat excel·lent que convertia el Desert del Namib en un panorama infinit, corprenedor. D'un color roig intens, amb les seves formes ondulades, les dunes s'estenien més enllà del què era possible percebre. Per molt que s'enlairés l'avioneta l'horitzó romania pràcticament invariable, només trencat breument, en un sol punt, per una petita cadena muntanyosa. A sota es podien veure els detalls de restes vegetals de formes circulars, el congost d'un riu assecat, o petites clarianes de sorra plana entre els pendents de les dunes del voltant. Mirant endavant, en canvi, tot era un enorme mantell vermell ple d'arrugues.

Això que jo veia és el què hauria volgut fotografiar. Vaig posar la càmera ben a prop del vidre per evitar reflexos i vaig anar fent procurant esquivar els efectes del tremolor del motor i el vaivé que l'avioneta feia a causa del vent i pels canvis de direcció.

Afortunadament les vibracions les vaig poder evitar, majoritàriament, però no havia comptat amb l'efecte de filtre que exercien els vidres que em quedaven just davant de l'objectiu. Si els canvis de color es podien veure a través del visor no me'n vaig adonar, i per això va ser una gran sorpresa quan, en descarregar les targetes de memòria, un cop a casa, en fer el primer cop d'ull a les imatges amb una pantalla gran, vaig trobar-me amb un paisatge ben diferent del que tenia en el meu record.

Un paisatge que sembla d'un altre planeta. I jo que diria que sempre m'he mantingut de peus a terra.

 

En veure aquesta foto hom pot suposar, amb tota la raó, que la seva realització no pot amagar de cap manera la més mínima dificultat. Ni l'enquadrament, ni la composició, no tenen secret. Però... i el subjecte? Un ascensor que simplement puja i baixa, a la Tour Eiffel... Ha de ser fàcil de caçar-lo exactament allà a on es vol, oi? Han de passar ascensors per parar un tren i s'han de poder tenir tantes oportunitats que tothom, en un moment o altre, encertaria.

Doncs jo també ho vaig pensar. Però no!

El dia abans d'anar-hi vaig intentar rumiar quina foto podria fer. Tenint previst anar al monument parisenc per exel·lència vaig voler pensar quina foto podria fer-li més enllà d'intentar posar-la, més o menys recta i centrada, en una imatge vertical amb el verd del Champ de Mars a sota, o sigui que vaig decidir que intentaria captar un dels ascensors enfilant-se entre la ferralla, exactament la foto que he posat a sobre d'aquestes línies. Havia de ser senzill fer-la. Només em mancava per aclarir si la faria amb pluja, amb boira, amb el cel núvol o bé amb sol. Excepte la tercera, totes les opcions em semblaven bones, tot i que la versió assolellada tenia pinta de fantasia veient el temps que feia els dies anteriors.

Vaig arribar al Champ de Mars pel costat sud, i em vaig anar apropant a la torre buscant la distància des d'on podria captar la imatge que volia. Malauradament no tinc un tele gaire potent i em vaig haver d'acostar un pèl massa; massa perquè des d'on em vaig situar, malgrat que encara no aconseguia l'enquadrament desitjat (vaig haver de retallar uns centímetres la foto per cada costat en el revelat) perjudicava l'angle de visió.

Fos com fos, un cop escollit el lloc només quedava veure passar els ascensors i esperar tenir prou habilitat per "aturar-los" allà a on els volia.

Palplantat al mig del passeig, amb la càmera a punt, la gent passant, els venedors ambulants oferint-me torretes de totes les mides i colors... i allà no hi passava ni un ascensor. Corrien els minuts, i els quarts d'hora, i no pujava ni baixava res, només els meus braços, de tant en tant, per preparar la foto i per descansar alguna estona. Si estava oberta al públic, i la Tour Eiffel és un dels monuments més visitats de França, és normal creure que el moviment dels elevadors serà més o menys constant, oi? Doncs aquesta foto la podria titular tranquil·lament El doble miracle, perquè va sortir el sol, que després ja no es va tornar a veure més, i perquè vaig poder captar l'únic ascensor que va pujar pel pilar est de la Tour Eiffel el migdia d'un diumenge qualsevol.