L'Alzina del vent també és coneguda com l'Alzina Bonica, un nom que li escau.

Feia una passejada com a teràpia de recuperació després d'una operació. La boira s'alçava i ja s'anava veient que arribava el dia clar i assolellat que protagonitzaria les hores següents.

Em vaig asseure i vaig treure una peça de fruita de la bossa mentre observava com la humitat que tapava el cel es feia cada cop més difosa. Aleshores vaig agafar la càmera, vaig ajustar quatre paràmetres manualment i, amb el temporitzador del disparador activat, la vaig deixar a terra, al meu costat, perquè contemplés juntament amb mi aquell escenari. Com dos caminants que s'asseuen a fer un recés i gaudeixen en silenci del paisatge.

 

M’he de fer amb un parell de guants que em permetin fer anar els dits amb prou sensibilitat i precisió com per poder manipular la càmera amb suficient agilitat. El fred de l’hivern venecià és cru i obliga a anar abrigat. Si bé és cert que els peixaters del mercato del pesce de Rialto remenen el peix i el gel de les parades amb les mans nues, al Campo Santa Margherita netegen els estris a la font com aquell qui res, i els gondolieri passegen els turistes fent anar els rems sense protecció, em fa l’efecte que res de tot això és gaire recomanable. Suposo que hi estan acostumats. En qualsevol cas no seria assenyat arriscar-se a una amputació per congelació per fer una fotografia, especialment si ja has estat a la ciutat en altres ocasions i el què vols fer és simplement gaudir del seu encant.

Així com jo anava embolcallat amb diverses capes de roba, la càmera la tenia ben protegida a la seva bossa, amb una funda supletòria que la resguardava de la pluja. Tot plegat feia molt complicat fer cada fotografia i per això no en vaig fer massa malgrat les hores caminades i els quilòmetres recorreguts, però en passar per una calle vaig veure de reüll que al final d’un sotoportego dos arcs bessons donaven sortida a les escales d’un pont per una banda, i directament a un canal l’altre. M’hi vaig apropar un moment mentre començava a treure’m els guants i de seguida vaig començar a sentir una xerrameca inconfusible.

Lluny de la imatge romàntica del gondoliere cantant 'O Sole Mio a uns enamorats que no paren de fer-se carantonyes, el més habitual és trobar-se pels canals que el mariner mentre fa anar el rem amb una mà amb l’altra es dedica a remenar el mòbil, sigui per jugar, per enviar missatges o per aguantar-lo a l’orella i xerrar a ple pulmó. Un podria pensar que és una desconsideració envers a uns turistes que han pagat una fortuna per gaudir de la pau i la calma dels canals, i tanmateix no em va semblar que ningú fes mala cara absorts com tots estaven sempre fent fotos i vídeos de tot el què veien amb els seus telèfons.

Doncs això, varen ser els crits del remer els que em van alertar de la seva imminent arribada, i vaig preparar-me tant ràpidament com vaig poder per caçar la barca mentre passava per sota del pont. Així que va començar a aparèixer el ferro di prua vaig fer la primera foto. Quan ja havia avançat una mica més, la segona. A la tercera només es veia un tros de góndola, i em vaig esperar a fer-ne una quarta quan el gondoler va quedar enquadrat enmig de l’arc del pont, però no era un paio massa fotogènic, i l’anorac que duia no s’assemblava gens al típic jersei de ratlles que tant bé hauria pogut quedar.

De les quatre, em quedo amb la segona, amb els dos arcs (encara que el segon quedi tapat per una biga de fusta), les escales i amb la proa tant característica més o menys centrada a la segona arcada.

I en blanc i negre perquè sí, perquè vaig decidir que intentaria pensar i fer totes les fotos d’aquells dies en blanc i negre.

 

M’han deixat a l’estacada. Un canvi informàtic m’ha impedit tornar a instal·lar el programa de revelat que utilitzava, i com que ja no puc recuperar-lo he hagut de buscar-ne un altre.

És ben diferent i la imatge d’aquest mes és tot just una de les primeres proves que he fet. Potser, ara sí, tocarà fer un curs de revelat digital, però de moment vaig agafant fotos “antigues” i consultant algunes coses per internet per anar coneixent la nova eina.

Aquesta foto del desert del Sàhara m’ha servit per provar com treballa el programa amb les ombres, i per veure com se'n surt a l'hora de corregir les molestes taques que la pols del desert en el sensor havia deixat en el blau del cel.

 

La faluca és una barca tradicional de pescadors molt característica -no pas exclusiva- del Nil, on va ser utilitzada fins que l'aparició de les barques de motor van deixar-les per a un ús pràcticament restringit al turisme.

Sobretot a Luxor i a Assuan les lloguen per hores per poder fer una volta per les aigües tranquil·les del riu o del llac Nasser i gaudir de les vistes privilegiades que navegant es poden tenir del Temple de Luxor o l'illa elefantina, encara que també hi ha qui les utilitza per fer travesses més llargues, per donar un aire diferent als seus viatges pel Nil.

És habitual trobar que es parli de la faluca com d'una barca de vela llatina, totalment triangular, però veritablement, i això es pot apreciar bé a la imatge, la vela té una forma trapezoïdal.