Em ve de gust commemorar el que ha estat, diguem-ne, repte de l’any. La París-Roubaix Challenge, que es va celebrar fa tot just un mes.

No es tractava d’anar carregat amb la càmera a la que es considera la clàssica més dura de les que es fan, per això en aquesta ocasió la foto va ser captada amb el telèfon mòbil, sense pretensions artístiques ni reptes tècnics, amb la simple idea de captar un testimoni del que és un dels cinc monuments ciclistes més reconeguts i temut per molts.

El pavé de la París-Roubaix és una prova realment dura de superar, no en va és coneguda com l'infern del nord. La imatge només mostra un petit trosset del primer tram dels 28 que es reparteixen en tot el recorregut. D’un total de 180 quilòmetres una mica més de 54 són de llambordes, que posen a prova els braços, les cames, el material; i la paciència. Hi ha molt de psicològic en aquesta cursa.

Molts punxaven. Alguns varen caure. Les eines, i sobretot els bidons d’aigua, saltaven dels seus suports amb el tremolor de les bicicletes damunt les pedres, quedant escampats per terra com les restes d'una batalla. Afortunadament no vaig patir cap d’aquests inconvenients i tot es va saldar amb un èxit rotund. Vaig acabar sense cap incidència, fent els últims metres per la pista del mític velòdrom de Roubaix, com els grans.

 

En el mes que celebrarem Sant Jordi, una rosa en una taula parada per festejar-ho amb un bon àpat.