Amb els cabells esbullats, mal afaitat, brut i arrugat, se’l veu tombat en un banc de la plaça, una mica endormiscat, bàsicament distret, i sense companyia. Diuen que és un excèntric, que té el cap desendreçat. Al poble ningú li ha volgut trobar un lloc, i ell tampoc n’ha descobert cap que l’hagi satisfet. Per això en busca un de diferent cada vespre i s’hi està, sense paciència ni esperança, simplement amb temps per perdre, o més aviat, sense res amb què ocupar-lo.

De tant en tant desapareix, però la seva absència no deixa cap buit, i si mai no tornés, res no canviaria. No se sap què fa mentre és fora i a ningú se li han acudit mai motius per esbrinar-ho. Temps enrere parlava de grans viatges i de personatges cèlebres. Explicava aventures i detallava com era el món molt lluny de la frontera. Però ja no diu res. De vegades sembla que la mirada se li perd, i es pot veure en els seus ulls com els temps passats li remouen la memòria. Tanmateix resta immòbil, i només quan prem els llavis i arruga el front es pot veure com la ràbia li corre per dins sense trobar un lloc per escapar.