A vegades l'actualitat s'imposa. Recentment es va produir una pèrdua que va commocionar mig món i va provocar reaccions de tota mena. Una situació sorprenent que em va causar una certa estupefacció.

A París hi vaig fer les primeres -i úniques, em sembla- vacances en família a l'estranger. Hi vaig tornar uns quants anys després en el meu primer viatge a un altre país amb plena independència. També va ser un dels primers vols en avió.

Aviat farà un lustre que hi vaig tornar, ja amb més experiència, a passar-hi uns dies.
 
I sempre vaig fer una visita a Notre-Dame. Malgrat que no tinc massa memòria pels detalls, sí que conservo, per un motiu o un altre, algun record concret relacionat amb la catedral de cada cop que hi vaig passar. Per això m'he sentit empès a rememorar-la al web.
 
Les fotos de la primera estada deuen ser als àlbums familiars. Les del segon viatge encara les guardo al sobre del laboratori fotogràfic. La imatge que publico és, doncs, de l'últim cop que la vaig veure.
 
Captada des del costat sud-est, la foto no té gaire definició. Està un pèl moguda. No s'aprecia gaire per la reducció que n'he fet per publicar-la. Tanmateix l'he escollit perquè precisament s'hi pot observar la major part del què es va perdre en l'incendi, que li va escapçar tota la coberta i l'agulla del creuer.
 
Han dit que la volen reconstruir en cinc anys, i en dos dies es varen rebre immenses quantitats de donacions de gent rica i destacada, molt afligida, que va voler demostrar la seva solidaritat i la seva generositat.
 
Tenim data fixada per comprovar si obra el miracle, si es respecten els terminis i si realment un cop finalitzada la reconstrucció es pot observar la bona gestió dels recursos que han arribat, com caiguts del cel, als responsables de dur-la a terme. La temptació serà molt forta.