Les imatges de les inundacions que hi va haver a Venècia aquest mes de Novembre em van fer recordar uns dies que vaig passar-hi aviat farà una dècada.

Una altra foto de Venècia ja va ocupar aquesta posició destacada en una ocasió. Era feta a ple hivern, com en aquest cas, i també hi feia un fred polar, però aleshores tot era al seu lloc.
 
L'Aqua Alta de Venècia li dona un encant especial. Malgrat el perill que representa pel patrimoni cultural de la ciutat i les molèsties que segur que provoca a tots els seus habitants —als pocs que hi deuen quedar— i treballadors, pel visitant és tota una experiència.
Vaig arribar-hi sense tenir ni idea que hi havia possibilitat d'Aqua Alta. A l'arribada, al vespre, ja ben fosc, no hi havia indicis que hagués de passar res extraordinari, però l'endemà tot estava ple d'aigua.
 
Diuen que la Piazza San Marco i els carrers adjacents són els primers espais que s'inunden perquè són la part més baixa de la ciutat. Jo m'allotjava a quatre passes de la plaça. A tocar de la porta de l'hotel, sortint cap a la dreta semblava que el carrer s'enfonsava dins el mar, i si volia anar cap a l'esquerra la plaça que hi havia una mica més enllà s'havia convertit en un petit llac. Fent equilibris podia anar avançant buscant per les irregularitats del terra alguna part sobresortint que permetés posar el peu sense que l'aigua arribés a cobrir les sabates. D'aquesta manera vaig fer uns quants metres, tot i que de seguida es va fer evident que seria una estratègia impossible de mantenir.
 
Desconec el nivell que va assolir aquells dies la marea. Expliquen que normalment la part alta de la ciutat queda al marge dels seus efectes, però aquell cop pràcticament tota la ciutat estava negada d'aigua i no quedava altre remei que comprar unes botes. Et quedaven els peus freds, però almenys secs.
 
La foto està feta el segon dia al matí. Amb les botes ja podia bellugar-me més enllà de les quatre passeres que habiliten per arribar als llocs més emblemàtics, que a la plaça de Sant Marc porten bàsicament a la basílica. Em vaig endinsar cap al centre de la plaça, fins a un punt on l'aigua arribava al límit de l'alçada de les botes, i vaig intentar captar el mirall en què s'havia convertit tota la ciutat.