Plou força, per això em quedo dins el cotxe quan m'aturo un moment per consultar el mapa amb la idea d'aclarir el recorregut de les properes hores. Com que estic aparcat al costat d'una estació i el més normal és que passin trens de tant en tant, pràcticament no paro atenció al xiulet llunyà que sento mentre memoritzo les carreteres i pobles que m'hauria d'anar trobant... però alguna cosa em desperta la curiositat.

No ha estat un xiulet molt agut? Semblava més aviat un antic xiulet de vapor que no pas l’alarma d’un tren modern, oi? Hi ha quelcom que em desquadra. Aleshores m'adono que és dilluns. Ahir el tren Jacobita, l'històric tren escocès, no circulava, però avui ja toca. Serà aquest tren el que s’acosta? No pot ser, massa casualitat.

I sí!

Uns segons després, tot de cop, mentre miro expectant per la finestra del cotxe en direcció a l’estació i sento com el soroll es va fent cada vegada més evident, un núvol de vapor s’enfila per damunt de l’estació i veig passar el tren a tota màquina pel pas a nivell.

Arrenco el cotxe i surto disparat. Va ràpid però sé que la carretera, que transcorre totalment paral·lela a la via del tren, és bona. Si no hi ha problemes de trànsit encara el podré atrapar, avançar-lo, i veure’l passar en alguna estació. Al cap de poca estona ja veig el rastre de vapor un tros més enllà. Vaig més ràpid i li estic traient temps. Segueixo un tros més.

L'avançaré, segur, i podré intentar entrar en una estació. N’hi ha un parell o tres més endavant. Em poso al costat del tren, ho aconseguiré. De mica en mica li trec més i més distància. Com que tinc el GPS que m'ajuda indicant-me a on hi ha les estacions, sé que no falta gaire per la següent. Tindré temps. El GPS diu que la tinc a tocar, poso l’intermitent per entrar-hi.... I resulta que l’estació queda a l’altra banda de la via. El pas a nivell ja està barrat i, a sobre, una colla d’individus amb canoes que volen travessar per anar al llac que queda a l'altra banda les han deixat totes esteses a terra i no puc ni aturar el cotxe per baixar-ne a veure passar el tren.

No hi ha temps per perdre. Torno a arrencar. M'incorporo a la carretera i segueixo buscant un lloc idoni per parar al costat de la via. Passo tres o quatre espais habilitats perquè els cotxes s’aturin al marge de la carretera, la pega és que la via queda tapada per la vegetació i no em serveixen. Al final n’hi ha un que sembla que no té tant de verd. Fins i tot hi ha un caminet marcat que s’apropa a la tanca que separa el ferrocarril de la carretera. No sóc el primer que ha vist en aquest punt un lloc on veure passar el tren històric, i tampoc sóc l'únic que s'hi aturarà avui. Estic baixant del cotxe quan arriba un Range Rover amb una parella que em mira i ens posem a riure quan ens adonem que tots estem fent el mateix numeret.

M'espero al costat de la via i finalment passa el tren. L’he pogut veure i li he fet unes fotos, encara que no han quedat massa bé per culpa d’un arbre amb les branques massa baixes. Serà possible tornar a avançar-lo? La veritat és que quan ha passat el tren ja portava una velocitat de creuer força elevada...


Ho provo!

Per ràpid que vagi encara trigo una mica a tornar a la carretera. El tren m'haurà tret un bon tros. Ho intentaré durant una estona i si no l’atrapo aviat seguiré amb els meus plans del dia. Almenys no puc queixar-me de l’autobús que porto a davant, va a bon ritme. No em perjudica gens en la persecució. Torno a veure el fum. El tinc a tocar. Torno a veure el tren just quan la via i la carretera comencen a separar-se. Qui farà més volta? Penso que sol ser el tren el que fa el recorregut més recte. Li servirà per tenir més avantatge? Al cap d’una estona comprovo que no. Segurament ha estat el tren qui ha fet el recorregut més llarg perquè amb relativament poc tros ja l’he avançat. M'estic acostant al punt més emblemàtic de la seva ruta, el viaducte de Glenfinnan, que ahir ja vaig fotografiar des del camí que serveix de peregrinació a tots els fans de Harry Potter.


El perdré just aquí?

Espero que no.

Puc dir que tinc la sort de veure l’escena que tothom persegueix. No la immortalitzo amb una imatge, ni falta que fa. La veig en viu i en directe des del cotxe. El tren històric passant pel mític pont centenari. L’estació queda un tros més enllà.

Hi ha marge!

Segur?

Un parell de revolts abans de poder entrar a l’aparcament de l’estació unes obres han tallat la carretera i només hi ha pas alternatiu per un carril habilitat. Em quedo aturat una eternitat per deixar passar els que van en sentit contrari abans no puc continuar. Tot i així em sembla que el tren no ha passat quan torno a arrencar.

Hi ha esperança.

Arribo a l’estació, aparco en el primer lloc que puc i pujo les escales corrent, saltant els graons de dos en dos mentre trec la càmera de la funda. He arribat a temps. El tren ja es pot sentir però encara no ha arribat a l’estació. La via fa un revolt obert per entrar-hi i veig com el tren l’agafa mentre va perdent velocitat. No només hi he arribat a temps. És que, a més, he encertat l’estació on el tren fa una parada tècnica perquè els passatgers estirin les cames, i perquè els que no ho són puguin pujar a un tros de vagó a comprar records amb merchandising de Harry Potter.

Ha valgut la pena. Amb tota la calma del món puc observar la màquina, imponent, que se m'atura al costat. No és fàcil fer-li una foto perquè tothom s’hi vol fer un selfie, què hi farem. He aconseguit el meu objectiu i marxo de l’estació a veure si amb una mica més de calma més endavant trobo un lloc per fer-li una foto més en condicions.


No vaig gaire lluny a deixar el cotxe per esperar-me a què torni a passar el tren. Ja va bé una mica de tranquil·litat. Faig la foto, recupero el seny i segueixo amb els plans. Ha estat tota una aventura.