Per estrenar el febrer vaig anar a passar una estona al zoològic de Barcelona. Els animals engabiats no eren un objectiu atractiu, per tant ja no hi anava, diguem-ne, gaire motivat, però el què m'hi vaig trobar em va fer caure l'ànima als peus.

Al marge del debat que ben segur que es pot tenir de si els zoològics serveixen per alguna cosa o si només són centres de tortura i presons d'animals (a la paret d'un edifici de davant del zoo hi ha una pintada que diu Zoo = Presó), el de Barcelona em va semblar que demanava amb urgència un altre tipus de reflexió. Sobre la seva imatge.

Són unes instal·lacions degradades, que fan tota la sensació d'estar completament descuidades, plenes de pedaços i amb nyaps per tot arreu. Al visitant que no se senti dominat per la curiositat pels animals, a qui hi vagi amb un mínim de recança per la captivitat de les bèsties, prendre consciència de l'entorn asfixiant a on els tenen i per on passeja el colpirà més que el seu pansiment i la falta de vitalitat.

Com a mostra, una imatge de la Dama del Paraigua. Tot i ser descrita com una de les escultures més simbòliques de la ciutat, raja aigua verdosa i lluu un estampat immund.